Fins l’any 1689 no podem considerar El Prat com un poble. Havia estat un llogarret amb unes quantes barraques al voltant de la plaça i unes quantes masies distribuïdes pels afores. Depenia de St. Boi, i el coneixien com Els Prats de St. Boi, dons tenia molts Prats; d’aquí ve el seu nom.
Fins aquest any 1689 no va aconseguir tenir unes ordinacions municipals independents.
Cap el 1730 es va construir l’església, un hostal i el carrer Major, on les cases ja eren d’obra. Era un poble ple de fang, perquè el riu sortia de mare molt sovint, principalment a la tardor. Aquest factor i la insalubritat general de la zona feia molt difícil l’establiment humà, i els primers pobladors van haver de lluitar durament per aconseguir un sòl habitable i conreable.
A conseqüència d’aquesta situació, El Prat restà aïllat, i sense comunicacions durant molts anys, fins a la construcció de la barca, que servia per travessar el riu, això va obrir les portes cap a la ciutat i altres pobles. Després amb la construcció dels ponts del Prat i Sant Boi es van ampliar les comunicacions.
El seu Delta, era una immensa reserva aquàtica gairebé verge. La caça i la pesca eren abundants al nostre Delta. S’hi caçaven perdius, francolins, becades, fotges... En dies de passada d’aus migratòries era un continu tiroteig, els més assidus visitants eren burgesos, que després anaven a l’hostal a fer alegres dinars de caçadors.
Al riu, la pesca predominant era la de la saboga, anguiles, tenques, llobarros, llísseres, carpes i d’altres varietats.
També hi venien molts pastors nòmades amb els seus ramats, a fer-los pasturar per els molts prats que hi havien.
L’agricultura havia fet un pas de gegant, les collites van créixer amb extensió i varietat. Els conreus eren els tradicionals gra i llegums ampliant els de blat de moro, pèsols, carbasses, mongetes i hortalisses.
A les masies amb els capons, pollastres i gallines, autòctons de la zona, començà una gran animació d’aquest petit món avícola, produint una font d’ingressos considerables. Era la contribució femenina directa i activa, al negoci familiar.
Aquella anomenada aviram era molt apreciada a la capital, i són diversos els testimonis del segle anterior que ens parlen de la venda intensiva d’ous i aviram d’El Prat, coneguts per potablava.
Així aquesta modesta comunitat agrària en els seus orígens, seguirà un ritme de creixement lent fins el segle XX, accelerat per la introducció del regadiu, a finals de segle.
L’arribada de la industria marcarà profundament la fesomia del poble i transformarà la seva configuració demogràfica i social.
Teresa Solé
