Breu història del Prat

Fins l’any 1689 no podem considerar El Prat com un poble. Havia estat un llogarret amb unes quantes barraques al voltant de la plaça i unes quantes masies distribuïdes pels afores. Depenia de St. Boi, i el coneixien com Els Prats de St. Boi, dons tenia molts Prats; d’aquí ve el seu nom.
Fins aquest any 1689 no va aconseguir tenir unes ordinacions municipals independents.
Cap el 1730 es va construir l’església, un hostal i el carrer Major, on les cases ja eren d’obra. Era un poble ple de fang, perquè el riu sortia de mare molt sovint, principalment a la tardor. Aquest factor i la insalubritat general de la zona feia molt difícil l’establiment humà, i els primers pobladors van haver de lluitar durament per aconseguir un sòl habitable i conreable.
A conseqüència d’aquesta situació, El Prat restà aïllat, i sense comunicacions durant molts anys, fins a la construcció de la barca, que servia per travessar el riu, això va obrir les portes cap a la ciutat i altres pobles. Després amb la construcció dels ponts del Prat i Sant Boi es van ampliar les comunicacions.
El seu Delta, era una immensa reserva aquàtica gairebé verge. La caça i la pesca eren abundants al nostre Delta. S’hi caçaven perdius, francolins, becades, fotges... En dies de passada d’aus migratòries era un continu tiroteig, els més assidus visitants eren burgesos, que després anaven a l’hostal a fer alegres dinars de caçadors.
Al riu, la pesca predominant era la de la saboga, anguiles, tenques, llobarros, llísseres, carpes i d’altres varietats.
També hi venien molts pastors nòmades amb els seus ramats, a fer-los pasturar per els molts prats que hi havien.
L’agricultura havia fet un pas de gegant, les collites van créixer amb extensió i varietat. Els conreus eren els tradicionals gra i llegums ampliant els de blat de moro, pèsols, carbasses, mongetes i hortalisses.
A les masies amb els capons, pollastres i gallines, autòctons de la zona, començà una gran animació d’aquest petit món avícola, produint una font d’ingressos considerables. Era la contribució femenina directa i activa, al negoci familiar.
Aquella anomenada aviram era molt apreciada a la capital, i són diversos els testimonis del segle anterior que ens parlen de la venda intensiva d’ous i aviram d’El Prat, coneguts per potablava.
Així aquesta modesta comunitat agrària en els seus orígens, seguirà un ritme de creixement lent fins el segle XX, accelerat per la introducció del regadiu, a finals de segle.
L’arribada de la industria marcarà profundament la fesomia del poble i transformarà la seva configuració demogràfica i social.

Teresa Solé

Ha estat part de la meva vida...

No recordo res en especial del riu Llobregat encara que sempre ha estat part de la meva vida.

El meu pare m'explicava que quan el meu avi feia la casa, anava amb el carro al riu a buscar sorra i grava per fer el ciment. També que anava a pescar anguiles amb un paraigües (suposo que seria per posar-les dins i que no s’escapessin).
Jo el que recordo són les crescudes, quan plovia molt pels pobles de més amunt i es veia des de el pont com venia carregat d'aigua enfurismada, de vegades es desbordava i quan això passava tocaven les campanes de l'església per avisar. Jo recordo la del any 1971, els veïns, com que era per la nit, anaven avisant per les cases, llavors tots corrent anaven a fer un “bagant” que es tapar les portes amb totxos i ciment o posar uns taulons amb unes guies que ja eren a les portes.
Aquell any quasi tots els carrers del Prat varen quedar inundats per l'aigua, recordo que el meu veí es passejava amb piragua pels carrers.
No oblidem que el nostre poble s'ha fet gran gràcies al riu. Les fàbriques de La Seda i la Paperera varen vindre aquí pel riu i per l'aigua del subsòl i més endavant moltes més que han anat venint.
Quan van decidir fer el desviament del riu hi va haver moltes manifestacions en contra, cosa que va durar molts anys, fins que al final el varen desviar. Fins ara tot a anat bé tot i que l'obra va ser molt important, i no han hagut grans tempestes. Ara si mai passa sempre he sentit a dir que l'aigua sempre torna al seu cabdal.
El que més recordo es tota la problemàtica que hi va haver per la desviació del riu.
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, va rebre el juny de 1987 el projecte de desviació del tram final del riu Llobregat.
La solució prevista en aquest projecte proposà desviar el riu des del pont de Mercabarna fins la zona de Ca l'Arana, és a dir, es desplaça la desenvocadura uns 25 km. Més al sud-oest i al mateix temps s'augmenta la amplada fins a uns 300 metres. El projecte inclou, a més d'una notable ampliació dels molls de càrrega i descarrega del port, la ubicació d'una terminal ferroviaria, una planta incineradora i la depuradora.
Tot això ha fet desapereixer alguns espais naturals del delta com eren la zona de reserva natural parcial de la Ricarda i l'Arana. També perdua de sòl agricola, el qual era considerat com terres d'excel.lent qualitat. I també han desaparegut moltes masies.
S'han destruït zones de vegatació halofitica (jonqueres) i helofílica (canyssars).
Però no tot han sigut desgràcies, amb la depuradora hem pogut banyar-nos a la platja un altre cop, cosa que no podiem fer des de fa molts anys. També s'han fet espais per poder pasejar per tota la llera del riu, que arriven fins a Sant Boi.
El delta del Llobregat, és la tercera zona humida important de Catalunya, punt intermig entre el delta de l'Ebre i els Aiguamolls de l'Empordà.
El delta del Llobregat forma part de l'entorn metropolità de Barcelona i com a tal, es troba sotmés en bona part a una inmensa ocupació industrial i urbana.
Tot això en la actualitat presenta un bon estat ecològic, òptim per aus aquàtiques i per la flora.

Tant de parlar del riu, crec que estaria bé també parlar del naixament del nostre poble. He fullejat algun llibre del nostre escriptor local Jaume Codina i el que més m'ha agradat ha sigut “la gent del fang”, del qual he fet un petit resum que a la següent entrada us explico.

Teresa Solé